ESPÈCIES DE TAURONS PER AL CONSUM HUMÀ

   Que el "cazón" és una espècie de tauró que ens arriba a la taula, no és cap novetat, igual que ho sospitavem del peix "angel", però mai els hem arribat a veure la cara (ni les aletes) quan el peix està al mostrador de la peixatería.

    Sabem per la premsa els desficis que estàn fent les arts de pesca d'arrossegament i la pesca de la tonyina amb taurons i dofins, a la qual cosa hem d'afegir la pesca esportiva en algunes de les espècies de taurons, especialment amb els marrajos o tintoreres.

    Sorprén la gran quantitat d'especies de taurons que han arribat a estar a la  mediterrània, ara tan dessolada, que només podem garantir la pesca si utilitzem tècniques d'aquicultura,
d'altra manera, el botí dels pescadors de les nostres contrades queda rellevat a unes poques espècies i a unes poques caixes d'algunes d'elles, quan n´hi ha més d'una caixa.

   Aquest és l'aspecte d'un "cazón" viu, què bonic i amb linees hidrodinàmiques, quan es escuarterat, el primer que desapareix són les aletes, que tenen un mercat garantit diferent de l'usual. Seràn benudes per a fer sopa d'aleta de tauró.
 

 Aquest altre és un exemplar de Mielga, tauró què té la peculiaritat de poder defensar-se dels agressors amb dos espines que té per aquest proposit a l'aleta caudal.

I aquest altre, és una "pintarroja", també apreciada gastronòmicament. és un parent dels peixos "gat".

   Aquesta altra espècie es un peix angel o "angelote", que també hem menjat moltes vegades, sobretot de crios.

   Mirem aquesta foto i pensem en un exemplar petit de  tauró comestible, i que algunes vegades també hem trobat a l'aparador de la peixateria, en realitat, aquest tauró "zorro" o guineu pot arribar de 2 a 6 metres de longitut i als 500 kg de pés. Malauradament, no ens trobarem mai un exemplar així a la nostra mediterrània, tot i que participa en el habitat, i la seva explotació comercial interesa les aletes, la pell i l'oli de fetge. La pesca esportiva acabarà de delmar aquest tauró que menja arenques (Les seves petites dents no donen per a gaire més).

     Aquest sí, és un exemplar de Tintorera o Tauró blau, que de vegades ens visita tot i que abomina de les platjes, amb la pudor de pixats, de broncejadors, i altres farums humanes. De vegades a causat algún problema als humans, sobretot quan se li tiren a sobre, intentant demostrar que encara que ja no tenen vint anys, son ben capaços de internar-se dins el mar. Podría arribar als 4 metres i als 220 kg de pés, però com a molt trobarem exemplars de 2 metres, o de 60 cm, com un tauró que va apareixer (un día que la platja estava deserta) a la platja llarga de Tarragona . D'això farà uns 8 o deu anys.

   El tauró Mako, és un gran nedador, l'animal més ràpid de l'oceà, depredador dels peixos espasa,.. .Aquesta ha estat la seva perdició, la pesca esportiva amb grans llanches bi-motor, o amb més motors inclús, n'ha fet el trofeu predilecte, tant que ja no quedaràn exemplars de gran mida.Les arts d'arrosegament faràn la resta de la "feina", acabant al plat d'algun comensal els exemplars petits.

     Aquí tenim el "terrible" tauró marró o de sorra, especilsta en profunditats marines, el seu menú inclou peixos com els llenguats, "platijas", petits cefalòpodes, bruixes,...


   Tots aquests taurons tenen o teníen com a habitat la mar mediterrània, com a mostra un botó:

Aquesta és o era la distribució geogràfica de la Tintorera o tauró blau.

Queden al tinter tres o quatre espècies que alguna vegada han estat trobades al nostre mar
Sempre exemplars de mida petita, rés que no pugui ser pescat i acabar al plat, encara que només siguin les seves aletes. Per molts anys poguem trobar alguna bèstia a la nostra mar!

ELS LLAGOSTINS

   Durant molt de temps, havia cregut que l'orígen dels llagostins era com les gambes, l'aigua de mar.I que eren pescats a alta mar.

    Quina va ser la meva sorpresa quan l'altre día vaig veure un reportatge d'una granja de cría de camarons a Mèxic, a través de Youtube, en que van explicar, amb pels i senyals, el procés de cría d'aquest marisc en d'aigua dolça.

    I, no és que el camaró sigui un marisc d'aigua dolça, pero és molt adaptable als canvis de salinitat, quan està en estat larvari, i d'aquí en endavant el seu desenvolupament pot ser en aigües amb qualsevol nivell de salinitat.

   El cultiu del Camaró en aigües salobres, té una tradició de 500 anys en zones del sudest asiàtic amb una producció de caracter extensiu, que aprofita tot tipus de recursos, com la inundació dels camps de conreu d'arrós, per a compaginar-la amb la cría de peixos d'aigua dolça. 

   La fertilització inicial dels estanys, d'aquestes explotacions extensives, es fà amb la utilització d'adobs orgànics (fems) o aigües negres de les petites comunitats agraries, on hi ha abundància de restes vegetals i animals, així com els excrements i adobs inorgànicos com els preparats industrials a base de fosfats i de sulfat d'amoni. 

    La convivència de la cría d'altres espècies, en aquest càs de peixos (Tilàpia, cultiu adaptat a l'Amèrica central i a Mèxic, donades les característiques poc productives de la fauna local piscícola.) obliga a ser molt curosos amb el filtratge de l'aigua, i a exterminar (amb clor) els possibles llocs on hi romanguin el ous d'aquests peixos, quan es deixen descansar les basses de cultiu. Un altre depredador en potència són les libèlul.les o cavallets del diable, que s'eviten sembrant les larves de camaró a partir d'una certa mida.
   

   Dels camarons passarem a la quisquilla, i d'aquesta als llagostins, són la mateixa espècie, només canvia la mida. L'espècie de més explotació és P. Vanamei o llagostí blanc del Pacífic.

    El cultiu intensiu del camaró tingué les seves beceroles al Japó l'any 1933, durant 10 anys el doctor Motosaku Fujinaga, va fer experimentació amb ous procedents de femelles pescades abans de desovar, i va aconseguir la reproducció en cautiveri del camaró japonés o kuruma, anomenat  Penaeus japonicus.

    A medina del Campo (Valladolid), es produeix des de fa uns anys gamba fresca. En aquest càs, la iniciativa d'un Norueg, un anglés i un francés, va adaptar les basses o estanys d'aigua dolça a salada, en un procés invers, d'adaptació del medi, enlloc d'adaptar la espècie, amb sal provinent de Israel. ( No és què aquí al país no es produeixi sal, si no que la sal que es ven a Espanya -seguint la legislació vigent- el.limina tots els vestigis de les sals potàsiques i d'altres "impureses", per tal d'aconseguir sal blanca i seca, de taula, és a dir ClNa gairebé pur). D'això es queixen els ecologistes, d'arribar a concentrar un verí, el ClNa, a costa d'el.liminar d'altres sals que són beneficioses per la salut humana i animal.

   

ACUAPONÍA

En el cicle del Nitrógen podem intervenir per a obtenir l' assimilació del N com a nutrient de les plantes, en forma de Nitrats (NO3-), amb la intervenció de bacteris nitrificants de dos tipus, que ens descomposin l' amoni en nitrits (bacteris dels tipus Nitrosomas i Nitrosococcus) i que ens descomposin els nitrits en nitrats (Nitrobacter).

Tots els demés nutrients que hauràn d' alimentar a la planta se li hauràn d'afegir a l' aigua, excepció feta del carboni, que provindrà de la fotosíntesi del CO2 ambiental; l'haurem d'afegir principalment quelat de Ferro amb correcció dels nivells dels demés elements (P, K, O2, Ca, Mg, S com a nutrientes principals i B, Cl, Cu, Mn, Mo y Zn como nutients menors), cada vegada que corregim la quantitat d' aigüa, balancejant els seus components àcids per a corregir el pH.

Frecuentement trobarem un ús de peixos de xarca o de estany per a la hidroponia casera, aquest serà el cas de les Tilàpies o de las carpes Koi, amb l' afegit de la seva gran resistència a la manca d'un manteniment adequat de l'estany. Es poden cultivar també carpes europees i fins a d'altres espècies de piscifactoría, como són les truites arc de sant martí (fa poc vaig veure un vídeo de Youtube amb acuacultura a Colombia, amb aquesta espècie en concret).

Lluny de les experiències caseres, es pot inclús practicar acuacultura amb aigua de mar, i espècies de peixos marins. La investigació puntera així ho fa, un cop comprovada la factibiltat dels procesos, que requeixen únicament del seu afinat final.

  
De fet, l' aigua marina disposa de tots aquells micronutrientes minoritaris, que si no, hauríem d' aportar per a una alimentació sana, hi ha qui proposa el seu consum diàri, rebaixant la seva salinitat a 9 (des de 36 gr/litre), assemblant-se a l'aigua que discorre pel còs humà en forma de suero o secretat, per exemple en forma de llàgrimes.

Que les universitats ho possin com a objectiu, en lloc de repetir fins a l'infinit coses que ja han estat provades, i amb explotació comercial ja mateix vigent.
Com a punts de partida estàn les experiències dels sistemes GFA de piscicultura marina (Explotacions a Israel), en circuït tancat i també s' ha pogut críar en cautividad espècies de corvines (peixos d' estuari).

El comentari vé a compte de la poca viabilidad de la Tilàpia (poc recorregut comercial, ja mateix, sobretot per la pressió de grups ecologistes, i amb poc contingut de proteïnes, segons els estudis recents) o de les diferents espècies de carpes (les carpes que mengen vegetals -algues- tenen un fort gust a llots, de no ser que estiguin tres hores, marinant-se amb bicarbonat). La producció de truita de riu, cambia l' aspecte merament comercial, a millor.

Es requereix trobar una balança quasi perfecta entre el número de plantes a produïr i el nombre de peixos, per a no afectar a cap dels dos. La quantitat d' espai requerida es més gran, que als sistemes d'hidroponia, degut als estanys per a els peixos i els sistemes de filtrat.

   
Esquema (simplista) de la producció acuapònica. Hi manquen els sistemes de filtrat, de no ser que se encarregui aquesta misió a l' àrid de base (amb la qual cosa colapsarà el sistema en pocs mesos).

    Sistema GFA de producció piscícola (Israel).

HIDROPONÍA

 
Hidroponia.



De les primeres formes de hidroponia de les que ens han arribat noticies, van ser a través dels cultius “sense terra” que es practicaven en zones del dessert de Negueb, a Israel, allà pels anys setanta del passat segle.


Encara que els cultius hidropónics tinguin precedents en els temps dels romans (cultius de cogombres en temps de Tiberi) no va ser fins a entrat el segle passat que es van començar a possar les bases de les sol.lucions de nutrients; arribant després d'anys de investigacions i de polèmiques sobre la seva viabilitat i adequació, inclús a la producció en massa de verdures per part de les tropes estadounidenses desplaçades en el pacífic durant la Segona Guerra Mundial.

En els anys vuitanta del segle XIX, hi va haber una generalització de l'us de la hidroponía en cultius com el tabac, que precissaba d' una forta dessinfecció de les terres on es sembraven els planters, i més tard com a forma de producció integral, inclús en païssos amb una gran tradició agrícola, com Holanda.

Avui en dia, tenim què, degut sobretot al règim molt irregular de les plujes i al consum cada cop major de plantes incompletes en el seu desenvolupament (enciams, espinacs, fulles de col, cebollí, brots, flors comestibles,...) es desenvolupen, cada vegada més, en cultius amb tècniques de hidroponia. Són empresses que neixen d' emprenedors jóves amb pocs recusos inicials, en llocs com a golfes, sóterranis, terrasses,...

Els estudis de la Nasa per a l' alimentació de possibles colonies de humans desplaçats fora de la Terra, comprenen variants dels cultius hidropònics, tals com els RSS (cultius sense substrat), cultius amb substrats inerts (grava, cascarilla, palla, sorra,...), i també els cultius combinats amb acuacultura, basats en el cicle del nitrógen, en els quals es combinen la piscicultura amb la hidroponia.

Al nostre país, tenim un fort endarreriment en la implantació de la producció hidropònica, amb empresses de subministres per a tècniques de agricultura de vanguardia centrades en la producció casera de plantes de cannabis, degut a la prohibició del seu cultiu, amb petites escletxes legals per a la producció per al consum pròpi.

Es salven de la dil.lació, amples zones d' Almería i de Murcia, amb diferents tipus de reg, que prescindeixen de l'us de les aigües de pluja o de les aigües fóssils.

També existeix un gran component de investigació en zones com Navarra. El salt es brutal, no existeixen al nostre país petites explotacions agrícoles amb tècniques avançades, o la seva visibilitat es nul.la. Més preocupant encara és el fet d'amagar l'ús d' aquestes tècniques cara al consumidor final.

  
Tot projecte de hidroponia ha de partir d' una conciençuda anàlisi de les aigües que es pretén utilitzar.

Si partim d'aigua de pluja, en teoría, partim d'aigües pures. No obstant, qualsevol anàlisi ens demostrarà que la anomenada “pluja àcida”, amb tots els seus contaminants, principalment ions SO2 i NO3, tindràn una incidència en les anàlisi.

Estrictament, les verdures que conrearem necessiten de 16 components; sals minerals que afegirem a l'aigua, H2O i CO2. Dels minerales que influirán, directament en els cultius, els podem classificar com a nutrients majors primaris (N,P,K ),secundaris (Ca, S,Na i Mg), en forma de àcid Fosfóric, Nitrat de Calci, Sulfat de Magnesi, Sulfat i/o Nitrat de Potasi i nutrients menors (Fe,Cu, B, Mn, Cl, Zn ) la salut humana, a més, necessita de petites traces o adicions a la fórmula general de les verdures (Br, Se, Si, Al, Li, Ni, V, I, F, W,...).

   Aquests elements amb menors proporcions poden venir de les aigües de consum,  ó com a afegits; si aquestes no procedeixen exclusivament de l'aigua de rec, ja què compleixen amb alguna funció en l'alimentació humana, encara què algun arriba a ser tóxic/a per a certs animals, així, depenent del seu consum final, seràn o no necessaris a l'aigua. També poden ser no necessaris si la seva incorporació a la dieta humana prové d' altres aliments, o directament de suplements, encara que siguin circumstancials.

    Un altra manera d'aportació d'aquests minerals, molt més sana si atenem a tots els indicis, és l'aportació directa d'aigüa de mar, seguint les precaucions lògiques per a mantenir un grau de salinitat adequat.

  Els indicadors principals, a controlar, seràn el pH (entre 5,5 y 6,5) -concentració de l'ió H- y la electroconductivitat -quantitat de les concentracions salines, amb valors entre 1200 y 250 ppm. Com a reactiu principal, tindrem el O2, el qual haurem de renovar en cultius aquapònics, o garantitzar, mitjançant el recorregut de les aigües en cultius hidropònics, i podem explotar el cicle del nitrògen en cultivos acuapònics.

   Els cultius inicials, bàsicament la germinació i les primeres tècniques de hidroponia, varen ser en safates, amb sistemes flotants (sobre plaques de porexpan) anomenats de forma general cultius NFT, es basen en tècniques de inundació (Flood).

    Segueixen els sistemes de làmina d' aigua, també denominats GHE, o Aeroflow, de fluxe profund, que indueixen un pendent amb circulació de l'aigua (del 2% al 8%), que permet la oxigenació dels arrels i la combinació de l'oxígen amb l'aigua. Sistemes com el Dutch Bucket, permeten el desenvolupament de la planta en alçada, tals com els sistemes amb tutors (plantes trepadores tipus tomàquet), o árbres fruiters. En aquest sistema s' utilitza un àrid inert (grava, residus de carbó, argila expandida, sorra, fibra de coco,...) per al ancorat de la planta a través del seu arrelament.

Pot substituir-se el sistema de galledes holandés per bosses de plàstic de doble capa, reutilitzables, regant per goteig, en lloc de per inundació, o reservant els 5 cm del fondo para embassar aigua i aprofitar la capil.laritat.

Queden per esmentar els diferents sistemes verticals, que aprofiten la gravetat per a anar regant els diferents recipients, partint d' un bombeig inicial de l'aigua.

Tots aquests sistemes aprofiten al màxim l' espai disponible, amb piràmides (cavallets) del sistema de làmina d' aigua, que apilen fins a 15 m2 de cultius per unitat (de 6m de longitut i 10 m2 útils, amb 800 plantes), mitjançant la utilizació d' estants, que doblen o tripliquen la superfície de les safates de inundació, o l'apilat d' elements contenidors (fins a 4x11 nivells=44 plantes per m2). Tots, ells, també, deixen d' alguna manera, respirar les arrels, per tal d' evitar que es podreixen, ja sigui en cicles o de forma contínuada.

NOTA: Recentment,la meva opinió sobre la hidroponía ha canviat 180 º, el miracle de la vida vegetal a partir de tan sols 16 elements, ha donat lloc al parer de l'agricultura orgánica de que alguna cosa passa amb les carències (encara que siguin en forma de traces) de la resta dels elements de la tabla periòdica, i que la falta d'un sol element, pot provocar seriosos problemes.

ECOCIÈNCIA Y VIDA ALTERNATIVA

Ecociència y vida alternativa.

Sembla mentida, però ja han passat més de 50 anys desde els primers experiments “hippies” de vida alternativa, en los primers anys 60 del segle passat; no tot va ser sexe, drogues i rock and roll, si no que també hi va aparèrixer un movimient alternatiu de vida “amb menys coses”, després dels standars dels anys 50 en els Estats Unidts de Nord-amèrica que creaven les necesitats més banals, exportats ideològicament amb les pel.lícules de hollywood de “teléfons blancs”, protagonizats entre d'altres per la “Doris Day”.

Així, es van fer experiments de vida en “comunes” col.lectives, en llocs de propietat pública, dels que romanen, com a fantasmes del passat algunes d`elles com “Drop City”, comunitat d`artistes de 1965, que encara es pot visitar i amb formes basades en domos geodèsics, invenció d`Albert Buckminster Fuller en els anys 40 del passat segle, amb una patent del seu desenvolupament de 1949.

Les estructures dels domos geodèsics tenen la raó de la seva existència en ser unes formes estructurals que emboliquen un máxim d' espai interior amb un mínim de material resistent, d'aquí les seves aplicacions per a “cobrir” volúms independientement del que tingui lloc al seu interior, donades les característiques de no tenir cap element estructural en el seu interior (pilars de recolzament).

Aquí tenim una composició d'imátges, del domo geodésic del pavelló dels EE.UU. a l`exposició internacional de Montreal de 1967, denominada “Biosphere”, en l' actualitat, es conserva sense el rebliment acrílic, cosa per la qual dona una falsa imatge de transparència.

Fuller va buscar una resposta a la pregunta «¿Té la humanitat una possibilitat de sobreviure finalment i exitosa en el planeta Terra i, sí es aíxí, cóm?». Considerànt-se a sí mateix un individu mig sense especials mitjans econòmics o títulació académica. (Wikipèdia).

Va ser un visionari que escrigué diversos libres sobre el seu ideari, amb la terra com a nau espaïal, amb uns moradors (nosaltres), limitats per l´ús de recursos escassos.

Com a part d' aquest ideari, Fuller va desenvolupar, allà pels anys 40 un tipus de projecció estereogràfica per a la Terra, lluny de les deformacions de les projeccions Mercator, en la qual apareixen els continents més propers a les seves veritables dimensions.

Un cop vençuts els 20 anys de promig que té una patent a nivell mundial,ha tingut lloc un ús totalmente “obert” de les estructures de domos geodésics, havent com à mínim dos programes de ús obert a través d`internet , per a el càlcul de les longitut de les barres.

La “web” apareix plena de vídeos de com muntar estructures geodésiques, amb solucions molt diverses per a fer els nussos, des de articulades fins a fixes, de PVC, metall, fusta,...i amb multitut d' empreses que pre-fabriquen els domos, a un baix cost, per al seu muntatge como un “kit”, o com a estructura fixa per a habitatges unifamiliars.

Aquesta és una forma més de muntar un hivernàcle, encara què en participar de las teoríes del seu inventor, el senyor Fuller, sembla una forma més lògica per a la seva construcció, encara, haurem d'afegir que per a algunes persones la forma geodèsica presenta un camp de força “especial”.

Un altre tema, és el què farem amb el nostre hivernácle, si serà una forma passiva o activa energéticament parlant. Donat què els millors creixements de les plantes es produeixen en atmósferes controlades sobre uns 20º C, haurem de calcular una aportació energètica per a el nostre domo, sobretot amb temperatures invernals, raó de ser dels hivernàcles.

Al nostre país, podems comtar amb una col.laboració de les energíes tèrmiques a partir de la radiació del sól, especialment si disposem d'una solera de pavimentació amb una important massa tèrmica o parets amb captadors solars.

Una altra forma “lògica” de calefacció, es la disposició de “llits” de germinació escalfats a partir de compostatge. També, en latituts més septentrionals o a majors altituts, no serà gens menyspreuable la col.laboració d´un equip d´estufa, amb crema de matolls i esporga, o inclús “pellets” de residus de fusta, conjuntament amb un aïllament competent de les zones no irradiades.

La utilizació de sistemes de hidroponia, o inclús sistemes d' acuaponia pot acabar de tancar el nostre sistema, cara a produïr aliments de forma sostenible. La manca de pluges de forma regular, unida a la preservació respecte a entorns hostils, per l'abundància de plagues, pot obligar-nos a recorrer a aquestes tècniques de cultiu, per a assegurar les collites.

Basats en aquestes tècniques, fa ja un temps que va funcionar un experiment de creació d'un hàbitat tancat, per part de Matt Adamson, de la universitat d'Arizona, en els anys 90. Va ser la creació de Biosfera 2. l'experiment va fallar al final per una obvietat, i fou el nivell d' O2 contingut a la seva atmosfera, que es va reduïr de forma alarmant, en dos ocasions, per l'exagerat consum per part de bacteris e insectes, que es van multiplicar sense control, portant els seus ocupants, quasi a la paranoia. També van tenir problemes per l'acidificació dels “mars” i la mortandat general dels peixos. L'experiment va durar dos anys.