LA CUINA DELS PIONERS

Nota:Aquest article neix com a conseqüència de l' anterior, i estableix una sèrie de supòsits.

Agafarem com a moment històric l'anàlisi de la supervivència durant les grans migracions a l'Oest,
primer des de europa i segón, fins a l'Oest americà. També és objecte d'anàlisi el menjar d'abord de les flotes de la marina.

    L'aliment bàsic dels militars, ja desde l'antiguitat, en els exèrcits per exemple d'Alexandre Magne
và ser el biscuit o galeta de mar, que al llarg dels segles, fins ben entrat el s.XIX era la base de l'alimentació de la marina. Aquest "biscuit",obeeix al nom de "dos vegades cuit" al forn, per a el.liminar la major part d'aigua de la massa de pà. fent-lo indigerible e inmasticable si no es feia remullant-lo una bona estona, les més de les vegades en forma de sopes.

   A això, s´hi afegien alguns complements, com a peix sec, tocino, caparres, olives, formatge,...
   A la marinería no li tocava gaire cosa més, en canvi als oficials, i als passatgers, s'els oferia carn seca cuinada tres vegades a la setmana, peixos diversos en sal, farinetes de pinacle (una barreja de grans), alls,ceba, llegums (frijoles,fabes, cigrons i/o llenties ).

   La beguda abord era l'aigua. Els mariners catalans i valencians, a l'igual que les tropes d'infanteria,
hi barrejaven ví, per  a fer-la més passable, ja que trobar aigua potable, o conservar-la en òptim estat, era un dels maldecaps quotidians. Rarament corría l'aiguardent, només en celebracions especials.

   No us penseu  que el ví era una maravella, ví de Borgonya negre o vi dolç de canàries, com prenien els nobles, més aviat, era vi picat o directament vinagre.(D'on van sortir si no les quantitats ingents que va gastar l'Anibal per a fondre la pedra, al final de la  seva travessa dels Alps).

   Els mariners holandesos, bevien cervesa, mentre  en quedava, al principi de les singladures, també tenien un altre privilegi, portaven cinc formatges (grans rodes) cada un d'ells.

  Pastors, traginers, buhoners i altra gent que s'estava pels camins van inventar plats com les "migas",
"atascaburras", brandada, farinetes i altres plats semblants, on es feia servir el bacallà, o el lluç curat en sal i assecat, "peix cecial", el pà com a base, algún fruit sec, llard per a fregir,...I si es trobaven esparrecs bladers, fonoll, rabes, ortigues, patates,..i negociaven o demanaven algún ou.... festa completa.

  Era una qüestió de sort trobar bolets comestibles, algún cirerer aïllat, anous, mores o cireretes de pastor. Quant a llegums, es menjaven faves, fessols, llenties i cigrons. Quant a condiments, sempre es portava sal, mostassa, herbes diverses, com el romaní,la matafaluga, la farigola, sàlvia,...

   Els mateixos avantatges, quant a dieta, tenien els mariners de cabotatge.

   Així, podem saber,o imaginar la dieta dels colons i els aventurers, afegint blat de moro, alguna peça de caça com el gall d'indi, alguna llebre, molta patata, i com a beguda estrella... el café. Cafè americà, no pas un "ristretto". Era la manera de potabilitzar l'aigua ,i de fer mes passadores les "galetes" de mar o bescuit.

   Així, no es d'estranyar que a molts Spaghetti Western hi apareguin los frijoles amb cansalada, com a plat principal (o únic). A això sempre es pot afegir unes sopes de farigola, carn seca (fumada), salmó, truita de riu, carpes, ...i farinetes i formatge sec. Si a tot això hi afegim tomàquets assecats al sol i pasta seca, ja tenim tot un menú. A partir del 1880 també s'hi podien afegir les sopes de pèssols hidrolitzats (cubitos de caldo) de la casa Maggi.

   De postre,una poma, Nordamérica és un país de pomes, originalment pomes silvestres. Actualment amb 2500 varietats de poma (100 d`elles en producció comercial),si no, pastís de poma, pomes al forn, o melmelada de poma.

    El sucre, en principi reservat per a edulcorar el té o el café, no tindria un gran dessenvolupament fins al segle XIX, de la mà de les gelatines industrials, motllos fets a mida i de la pols de fornejar (llevat químic) per als pastissos

fets a casa.

  

  

L'US DE LLAUNES DE CONSERVA

Les  llaunes de conserva apleguen dos components: la llauna y la seva resistència als  

cops per a fe-rne un ús com a envàs idòni per a les conserves.El seu dessenvolupament ha 

tingut com a vector  principal les guerres, així com el dessenvolupament de la marina i 

després la resta dels exercits, encara que també per part de descobridors, pioners  i 

aventurers.

   Es sabut que una de les grans conquestes de la humanitat va ser el mètode de fer conserves, dessenvolupat per l'inventor i confiter Nicolás Appert, el qual va guanyar el concurs del Directori francés el 1810, després de multiples proves amb la marina francesa, amb envasos de vidre. Napoleó en persona li va donar el premi de 12000 francs. Appert no va patentar el seu mètode, com a regal a la humanitat.

   Qui si va patentar el procediment, incloent l'ús d'envasos metàl.lics, va ser en Peter Durand, el mateix any de 1810, començant l'ús per part de la marina anglesa. Els envasos de llauna, es conexien a Europa  des del s.XIII, amb unes primeres aparicions per part d'artesans de Bohèmia. Com en  les històries  del vidre emplomat (de Venècia) o de la porcellana (de Jindezhen, Xina),van ser objecte de desig i de guerres comercials.

    L´ús que en feien els anglesos (caixes de rapé -tabac-,caixes d'aliments com els bombons y les galetes) els van impelir a fer ús de l'espionatge industrial als alemanys de Dresde, on s'havia allotjat una gran part de la producció el segle XVII. El 1731 es va instal.lar a l'espanya de Felip  V una fàbrica, a la serranía de Ronda (Màlaga), d'empresariat alemany, on hi havia un "quarto secret" on es feia l'aplicació del bany d'estany sobre la xapa de ferro.

    Les primeres llaunes eren molt aparatoses, y per al contingut de 4 lliures  arribaven a pesar un mig quilo (una lliura).

  El procediment d'envasat i segellat quan el menjar encara treia vapor, amb soldadura de plom, podía ser orígen de intoxicacions, bé pel metall (intoxicació plúmbica) bé per una incorrecta formació de la pel.licula d'estany del segejat, que afavoria el creixement de la bactèria botulímica.

  Tots aquests inconvenients han estat  actualment superats, en els més de dos segles que han estat en boga les llaunes de conserva.

 Fins a aquell moment els aliments s'havien conservat en salmorra (acció conservant del Clorur sòdic) anxoves, bacallà, congre y també pernil, cecina... o la dessecació, en  farines, galetes,cansalada, fuet, llegums, arròs,...
en escabetx (ClNa i ácid acètic), aliments fumats (acció d'aldehid fórmic, després pel fum), acció sobre els guisats de carn de la canyella i el clau d'olor o girofle (acció de l`àcid benzoic i l'àcid sòrbic), la fermentació (ví, cervesa, formatge,....) però també choucrute i fermentats de  soja, barreja amb vinagre (mostassa), coccions"ala vinagreta" o l'afegit de sucre (melmelades i compotes)  Moltes de les tècniques usades des de l'antiguitat, o dessenvolupades durant la Edat Mitja.

   Avui en dia fem servir principalment l'acció del frigorific, però temps enrera, aquesta opció de conservar en fred, només estava a l'alcanç dels reis, que feien servir la neu de l'hivern, conservada "ad hoc" a les geleres, embolicada amb palla.

Aixi, l'aparició de les tècniques de conserva, va ser un gran avanç per a la humanitat.

L´ÈSCANDOL DEL SALMÓ

  Fes  tota la inversió que requereix  una granja de piscifactoria, tramita i obtén els permisos per a fer l'establiment en un fiord amb competència del turisme, estableix una primera  generació, vencent els atàvics costums migratòris dels peixos, i et trobes amb què  si no fàs tractaments farmacològics amb pesticides, es moren els peixos.

  Ha  de ser desencoratjador, però no et dispensa de no introduïr productes a la cadena alimentícia amb risc per les persones. Això, ha sortit a la llum,gràcies a la investigació d'un periodista de televisió per a una cadena francesa. S'ha encovert a nivells del govern de Noruega, amb responsabilitats a nivell  de la ministra de pesca, Lisbeth Berg-Hann, el 2016; amb escàndols de dimisions forçades per part d'investigadors a sou dels consells reguladors de les activitats pesqueres.

    A la contaminació del Bàltic acumulada en els peixos que serveixen de base per a fer pinsos, i la radiació de Txernovil, s'hi afegeix l'ús indiscriminat d'un pesticida de la multinacional Montsanto, la Ethoxiquina, com a ingredient per a la fabricació dels pinsos per a peixos, durant molts anys. La Ethoxiquina es posa per les seves propietats antioxidants,per tal d'evitar que el greix del salmó es torni ranci i trencadís, obviant tot el procés de vigilància dels pesticides en productes agrícoles, per part de les autoritats sanitaries de la UE, doncs, Qui l'ha de buscar fora dels productes vegetals de consum habitual? i quin és l`efecte sobre les persones?

  Ara, la industria del salmó de Noruega s'està gastant un porró de diners en publicitat, s'entén que hauran fet fora la ministra i s'hauràn regulat la presència de pesticides en els pinsos de peix del bàltic, però la sospita sobre el peix s'ha estés, de forma que les autoritats franceses recomanen no mejar peix més de dos cops a la setmana, i els dietistes han deixat de recomanar la seva ingesta. Ens hem passat a l'extrem del japó, per l'acumulació dels metalls pesants.

  Això, ha portat als grans descomptes i promocions del salmó de Noruega a les botigues de congelats, i a la sospita permanent sobre els peixos, si no li veïem la cara, principalment, els ulls i la mandíbula, la pell, i la forma i proporcions de la cua, amb l'aleta caudal. I millor, comprar el peix fresc, veient com li treuen l'espina,i com hi respón la carn i quin color té.

                                                      

 

https://www.youtube.com/watch?v=kS_okKlPUhE

AGRICULTURA ORGÀNICA

AGRICULTURA ORGÀNICA

Dels diferents modes i formes de treballar la terra, enfront d'una agricultura intensiva cada vegada més tecnificada, amb adobs sintétics, plaguicides sintétics i llavors modificades genéticament; tots ells nascuts a partir de criteris de producció, dins l'anomenada revolució verda que començà els anys 30 i 40 del segle passat, a diferents paisos industrialitzats. Hi apareixen moltes d'altres técniques alternatives que defugen aquests condicionants “industrialitzats”, començant per les llavors, que no volen sotmetre's a la hibridació, la incapacitat de reproduïr-les, guardar-les i potser millorar-les amb técniques tradicionals, de creuaments controlats.

I és que l'agricultura té més de cinc mil anys d'antiguitat, i poques coses han estat tan estudiades, triades i remenades, com les formes de producció agrícola. Així, parlem d'agricultura sostenible, agricultura ecológica, agricultura orgánica, permacultura, agricultura biodinàmica i no roturació, (segurament em deixo alguna al tinter); cadascuna amb diferents punts d'atenció particular, però que comparteixen formes d'adobar la terra, formes de lluïtar contra els paràsits i formes de cuidar i millorar les llavors.

Des de temps immemorials l'home ha basat els treballs de la terra a les diferents fases de l'astre més proper La Lluna, que amb les variacions de la llum reflexada, ha il.luminat les nits de forma desigual. D'aquí a establir una influència de la lluna, segons la posició en que fà l'orto (sortida o “aparició” de la lluna per l' Est a la intersecció del plà de l'ecliptica amb l'horizó) que més denota l'època de l'any que altres fenòmens, ja que la Lluna recorre tot l'arc del cèl (seguint el plà de la eclíptica) cada nit, seguint un signe zodiacal. Endarrerint-se, això si, 50' cada nit (12, 5º cada nit, sobre els 360º).

Podem compartir les fases de la Lluna, així com el calendari lunar que s'en deriva, no només en les formes de producció agrícola, si no també en la mesura del temps, la fixació de les festivitats religioses i d'altres funcions atribuides als calendaris, per a la fixació dels treballs que son compatibles (vegis la memòria popular, o “el calendari dels pagesos”).

 La presencia d'altres astres en el firmament, ja sigui “propers” , per exemple Venus o Mart o llunyans (Júpiter i Saturn), no poden imfluïr per les grans magnituts de la seva distància (la representació de tots als planetes “apinyats” prop del sòl, no deixa de ésser un recurs educatiu, quan no respón en rés a la realitat).

La manca de menció de Urà i de Neptú, no respón a una manca de coneixement en aquell moment, si no a les formes ancestrals de l'astrologia, quan no es tenía idea de la seva existència (en temps relativament recents de Galileu i Kepler o fins de Newton, es desconeixia la existència del planeta Urà, va ésser descobert per Herschel el 1781; tres quarts del mateix passa amb Neptú, el qual no va entrar a la història fins el 1846). Només hi apareixen els Cinc planetes clàssics.

D'altres coneixements que podem compartir, són:

.- La implantació de policultius. -El més tradicional era plantar cereals al mig dels camps d'oliveres o d'ametllers. També la formació de diferents “taules” juxtaposades als camps d'horta.

.-Rotació de cultius. La implantació de les tècniques de guaret i de repòs de la terra de cultiu i la rotació d'aquests, amb la inclusió de plantes lleguminoses per a la fixació del Nitrògen ambiental, Vàren ser pioneres a l'alta Edat Mitja.

.- Control del cabal i temps de duració en el “vertits” de residus de granges, per a minimitzar els possibles danys.

.- Reg per degotament, substituïnt els recs d'anegament. Permeten un estalvi d'aigua molt important, apart d'altres usos o conreus barrejats.

.- Implantació de barreres vives i cultius de cobertura. Formació de “barreres” a les males herbes amb d'altres de controlades, com són el càs de la grama negra o de la potentilla, també la cobrició del terreny amb d'altres cultius, herbes, palla o asserradures per a un futur “compost”, o escorça dels arbres, tots ells per a evitar la evaporació excessiva i l'assecament superficial.

.- Afavoriment de la instal.lació de microflora, microfauna i llombrius de terra en el terreny.

.- Utilizació d'adobs orgànics. Compostatge.

.- Deixar bestiar i/o gallines soltes, per a controlar invasions de plagues o males herbes, especialment llimacs i cargols.

Tècniques més compromeses, aboguen per la No-roturació de la terra; així ho diuen per exemple els permaculturals, que aboguen per la reutilització, la recuperació, la re- valorització i el reciclatge de les diferents coses i elements.

L'agricultura sense roturació és possible, sobretot en climes tropicals i semitropicals, amb l'acció benèfica dels fongs, d'altres microrganismes, i sobretot llombrius de terra, autóctones.

Es més dificil d'aplicar en climes d'estacions marcades, on el veïnatge de l'hivern, amb terres durs i glaçats, amb la época de mes producció, la primavera, obliga a “trencar” el terreny per a poder-lo fer productiu.

Existeixen técniques de roturació mínima que parteixen d'un control, primer, de les males herbes dins el terreny de conreu.

La no-roturació pot portar a problemes hidrics, amb una excesiva escorrentía, en determinats casos.

Tan important arriba a ser aquesta tasca de recuperació i potenciació d'espècies vegetals i animals, què s'incorporen seguiments a la producció i s'implanten segells de qualitat. Es del tot necessari evitar les inmissions de llavors alóctones provinents de la enginyeria industrial, què necessàriament empobreixen el llegat de les llavors i diferents espécies vegetals que ens han arribat després de més de cinc-mil anys d'agricultura. D'aquí, la lluita contra les llavors transgèniques, apart de temes de hibridació i de propietat intelectual.

Les plagues es combaten amb diferents tècniques, que defugen els pesticides industrials.

De molta aplicació en l'agricultura orgánica, i amb més de trescents anys d'aplicació, és el “caldo bordeles”, a base de sulfat de coure i calç.

Els puristes, tal com els agricultors biodinàmics, no apliquen aquest “verí” per la terra, optant per d'altres formules com poden ser les infusions de cua de cavall, camomilla, romaní, menta, o Absenta “ajenjo” (Artemisium absentis) i d'altre herbes, nicotina i altres verins orgànics, segons el conreu a tractar i el tipus de plaga.

Els biodinàmics arriben a fer tractaments basats en la homeopatía, energizant les solucions en parts ínfimes de concentració, per exemple de les cendres d'escarabat. Aquesta energització, es dóna per la creació de vortex en una i altra direcció alternativament, remenant l'aigua amb la solució adequada, en temps que oscil.len des dels 20 minuts en endavant.

També parlen de la imfluència dels raigs còsmics i de la presència benefactora del bestiar vacú, recollint aquestes energies amb les seves banyes, i d'aquí els preparats amb banyes farcides de fem i d'altres productes.

Sigui quina sigui la seva dèria o “puresa”, qualsevol forma de producció tenint en compte la terra, la història i les tradicions, és molt millor que l'anomenada agricultura industrial, on l'únic que prima és la producció, a qualsevol cost.

ESPÈCIES DE TAURONS PER AL CONSUM HUMÀ

   Que el "cazón" és una espècie de tauró que ens arriba a la taula, no és cap novetat, igual que ho sospitavem del peix "angel", però mai els hem arribat a veure la cara (ni les aletes) quan el peix està al mostrador de la peixatería.

    Sabem per la premsa els desficis que estàn fent les arts de pesca d'arrossegament i la pesca de la tonyina amb taurons i dofins, a la qual cosa hem d'afegir la pesca esportiva en algunes de les espècies de taurons, especialment amb els marrajos o tintoreres.

    Sorprén la gran quantitat d'especies de taurons que han arribat a estar a la  mediterrània, ara tan dessolada, que només podem garantir la pesca si utilitzem tècniques d'aquicultura,
d'altra manera, el botí dels pescadors de les nostres contrades queda rellevat a unes poques espècies i a unes poques caixes d'algunes d'elles, quan n´hi ha més d'una caixa.

   Aquest és l'aspecte d'un "cazón" viu, què bonic i amb linees hidrodinàmiques, quan es escuarterat, el primer que desapareix són les aletes, que tenen un mercat garantit diferent de l'usual. Seràn benudes per a fer sopa d'aleta de tauró.
 

 Aquest altre és un exemplar de Mielga, tauró què té la peculiaritat de poder defensar-se dels agressors amb dos espines que té per aquest proposit a l'aleta caudal.

I aquest altre, és una "pintarroja", també apreciada gastronòmicament. és un parent dels peixos "gat".

   Aquesta altra espècie es un peix angel o "angelote", que també hem menjat moltes vegades, sobretot de crios.

   Mirem aquesta foto i pensem en un exemplar petit de  tauró comestible, i que algunes vegades també hem trobat a l'aparador de la peixateria, en realitat, aquest tauró "zorro" o guineu pot arribar de 2 a 6 metres de longitut i als 500 kg de pés. Malauradament, no ens trobarem mai un exemplar així a la nostra mediterrània, tot i que participa en el habitat, i la seva explotació comercial interesa les aletes, la pell i l'oli de fetge. La pesca esportiva acabarà de delmar aquest tauró que menja arenques (Les seves petites dents no donen per a gaire més).

     Aquest sí, és un exemplar de Tintorera o Tauró blau, que de vegades ens visita tot i que abomina de les platjes, amb la pudor de pixats, de broncejadors, i altres farums humanes. De vegades a causat algún problema als humans, sobretot quan se li tiren a sobre, intentant demostrar que encara que ja no tenen vint anys, son ben capaços de internar-se dins el mar. Podría arribar als 4 metres i als 220 kg de pés, però com a molt trobarem exemplars de 2 metres, o de 60 cm, com un tauró que va apareixer (un día que la platja estava deserta) a la platja llarga de Tarragona . D'això farà uns 8 o deu anys.

   El tauró Mako, és un gran nedador, l'animal més ràpid de l'oceà, depredador dels peixos espasa,.. .Aquesta ha estat la seva perdició, la pesca esportiva amb grans llanches bi-motor, o amb més motors inclús, n'ha fet el trofeu predilecte, tant que ja no quedaràn exemplars de gran mida.Les arts d'arrosegament faràn la resta de la "feina", acabant al plat d'algun comensal els exemplars petits.

     Aquí tenim el "terrible" tauró marró o de sorra, especilsta en profunditats marines, el seu menú inclou peixos com els llenguats, "platijas", petits cefalòpodes, bruixes,...


   Tots aquests taurons tenen o teníen com a habitat la mar mediterrània, com a mostra un botó:

Aquesta és o era la distribució geogràfica de la Tintorera o tauró blau.

Queden al tinter tres o quatre espècies que alguna vegada han estat trobades al nostre mar
Sempre exemplars de mida petita, rés que no pugui ser pescat i acabar al plat, encara que només siguin les seves aletes. Per molts anys poguem trobar alguna bèstia a la nostra mar!

ELS LLAGOSTINS

   Durant molt de temps, havia cregut que l'orígen dels llagostins era com les gambes, l'aigua de mar.I que eren pescats a alta mar.

    Quina va ser la meva sorpresa quan l'altre día vaig veure un reportatge d'una granja de cría de camarons a Mèxic, a través de Youtube, en que van explicar, amb pels i senyals, el procés de cría d'aquest marisc en d'aigua dolça.

    I, no és que el camaró sigui un marisc d'aigua dolça, pero és molt adaptable als canvis de salinitat, quan està en estat larvari, i d'aquí en endavant el seu desenvolupament pot ser en aigües amb qualsevol nivell de salinitat.

   El cultiu del Camaró en aigües salobres, té una tradició de 500 anys en zones del sudest asiàtic amb una producció de caracter extensiu, que aprofita tot tipus de recursos, com la inundació dels camps de conreu d'arrós, per a compaginar-la amb la cría de peixos d'aigua dolça. 

   La fertilització inicial dels estanys, d'aquestes explotacions extensives, es fà amb la utilització d'adobs orgànics (fems) o aigües negres de les petites comunitats agraries, on hi ha abundància de restes vegetals i animals, així com els excrements i adobs inorgànicos com els preparats industrials a base de fosfats i de sulfat d'amoni. 

    La convivència de la cría d'altres espècies, en aquest càs de peixos (Tilàpia, cultiu adaptat a l'Amèrica central i a Mèxic, donades les característiques poc productives de la fauna local piscícola.) obliga a ser molt curosos amb el filtratge de l'aigua, i a exterminar (amb clor) els possibles llocs on hi romanguin el ous d'aquests peixos, quan es deixen descansar les basses de cultiu. Un altre depredador en potència són les libèlul.les o cavallets del diable, que s'eviten sembrant les larves de camaró a partir d'una certa mida.
   

   Dels camarons passarem a la quisquilla, i d'aquesta als llagostins, són la mateixa espècie, només canvia la mida. L'espècie de més explotació és P. Vanamei o llagostí blanc del Pacífic.

    El cultiu intensiu del camaró tingué les seves beceroles al Japó l'any 1933, durant 10 anys el doctor Motosaku Fujinaga, va fer experimentació amb ous procedents de femelles pescades abans de desovar, i va aconseguir la reproducció en cautiveri del camaró japonés o kuruma, anomenat  Penaeus japonicus.

    A medina del Campo (Valladolid), es produeix des de fa uns anys gamba fresca. En aquest càs, la iniciativa d'un Norueg, un anglés i un francés, va adaptar les basses o estanys d'aigua dolça a salada, en un procés invers, d'adaptació del medi, enlloc d'adaptar la espècie, amb sal provinent de Israel. ( No és què aquí al país no es produeixi sal, si no que la sal que es ven a Espanya -seguint la legislació vigent- el.limina tots els vestigis de les sals potàsiques i d'altres "impureses", per tal d'aconseguir sal blanca i seca, de taula, és a dir ClNa gairebé pur). D'això es queixen els ecologistes, d'arribar a concentrar un verí, el ClNa, a costa d'el.liminar d'altres sals que són beneficioses per la salut humana i animal.

   

ACUAPONÍA

En el cicle del Nitrógen podem intervenir per a obtenir l' assimilació del N com a nutrient de les plantes, en forma de Nitrats (NO3-), amb la intervenció de bacteris nitrificants de dos tipus, que ens descomposin l' amoni en nitrits (bacteris dels tipus Nitrosomas i Nitrosococcus) i que ens descomposin els nitrits en nitrats (Nitrobacter).

Tots els demés nutrients que hauràn d' alimentar a la planta se li hauràn d'afegir a l' aigua, excepció feta del carboni, que provindrà de la fotosíntesi del CO2 ambiental; l'haurem d'afegir principalment quelat de Ferro amb correcció dels nivells dels demés elements (P, K, O2, Ca, Mg, S com a nutrientes principals i B, Cl, Cu, Mn, Mo y Zn como nutients menors), cada vegada que corregim la quantitat d' aigüa, balancejant els seus components àcids per a corregir el pH.

Frecuentement trobarem un ús de peixos de xarca o de estany per a la hidroponia casera, aquest serà el cas de les Tilàpies o de las carpes Koi, amb l' afegit de la seva gran resistència a la manca d'un manteniment adequat de l'estany. Es poden cultivar també carpes europees i fins a d'altres espècies de piscifactoría, como són les truites arc de sant martí (fa poc vaig veure un vídeo de Youtube amb acuacultura a Colombia, amb aquesta espècie en concret).

Lluny de les experiències caseres, es pot inclús practicar acuacultura amb aigua de mar, i espècies de peixos marins. La investigació puntera així ho fa, un cop comprovada la factibiltat dels procesos, que requeixen únicament del seu afinat final.

  
De fet, l' aigua marina disposa de tots aquells micronutrientes minoritaris, que si no, hauríem d' aportar per a una alimentació sana, hi ha qui proposa el seu consum diàri, rebaixant la seva salinitat a 9 (des de 36 gr/litre), assemblant-se a l'aigua que discorre pel còs humà en forma de suero o secretat, per exemple en forma de llàgrimes.

Que les universitats ho possin com a objectiu, en lloc de repetir fins a l'infinit coses que ja han estat provades, i amb explotació comercial ja mateix vigent.
Com a punts de partida estàn les experiències dels sistemes GFA de piscicultura marina (Explotacions a Israel), en circuït tancat i també s' ha pogut críar en cautividad espècies de corvines (peixos d' estuari).

El comentari vé a compte de la poca viabilidad de la Tilàpia (poc recorregut comercial, ja mateix, sobretot per la pressió de grups ecologistes, i amb poc contingut de proteïnes, segons els estudis recents) o de les diferents espècies de carpes (les carpes que mengen vegetals -algues- tenen un fort gust a llots, de no ser que estiguin tres hores, marinant-se amb bicarbonat). La producció de truita de riu, cambia l' aspecte merament comercial, a millor.

Es requereix trobar una balança quasi perfecta entre el número de plantes a produïr i el nombre de peixos, per a no afectar a cap dels dos. La quantitat d' espai requerida es més gran, que als sistemes d'hidroponia, degut als estanys per a els peixos i els sistemes de filtrat.

   
Esquema (simplista) de la producció acuapònica. Hi manquen els sistemes de filtrat, de no ser que se encarregui aquesta misió a l' àrid de base (amb la qual cosa colapsarà el sistema en pocs mesos).

    Sistema GFA de producció piscícola (Israel).